VALÈNCIA.  “Que se sàpiga en València que el forn de Barraca és símbol de resistència”. Amb aquest vers, improvisat a peu de carretera, s’obria una de les parades més significatives del recorregut Un pas, un cant. L’acció, celebrada aquest dijous, va comptar amb les cantadores Titana i Teresa Segarra, el versador Lluís Benlloch, la dolçaina de Susana Díaz i el tabal de Jorge Caurín, acompanyats per desenes de persones que van seguir un itinerari marcat per diferents punts escollits en memòria i defensa de l’Horta. En aquest cas, just al costat de la V-21 i en el terme d’Alboraia, es va recordar l’Alqueria del Forn de Barraca, una construcció que, tot i les mobilitzacions ciutadanes engegades i el seu valor patrimonial, va ser finalment enderrocada l’any 2019 per facilitar l’ampliació de la carretera. Ara bé, l’enorme resposta social que va suscitar aquest fet ha quedat registrada per sempre. 

Des de 2020 porta obert l’arxiu ‘A hores d’ara’, que recull materials, relats i experiències de col·lectius que han defensat l’Horta de València en les últimes dècades. Un projecte impulsat per les investigadores i artistes Natalia Castellanos, Anaïs Florin i Alba Herrero, que ha anat creixent gràcies a la col·laboració de persones i moviments veïnals que han cedit documentació, imatges, cartells, adhesius, retalls de premsa, fulles de recollida de signatures o testimonis personals vinculats a conflictes concrets del territori. 

Pel que fa a la proposta d’Un pas un cant, aquesta ha format part de l’estada d’investigació i producció artística sostenible que les tres impulsores han desenvolupat enguany dins del programa de Museum of the Commons-Climate, impulsat pel Museu Reina Sofía i L’Internationale. L’objectiu, com conten les mateixes, era explorar noves formes d’activar l’arxiu i apropar-lo a més gent, no només com a plataforma digital, sinó com a eina viva per a compartir memòria i generar vincles col·lectius. “Teníem clar que volíem provar altres formats, maneres més relacionals d’abordar els materials”, assenyala Anaïs Florin. 

Tot i que ‘A hores d’ara’ és un projecte que s’ha sostingut de manera autogestionada, amb suport puntual del Consorci de Museus per al desenvolupament de la web i l’inici del projecte, la residència amb el Reina Sofía va oferir l’oportunitat de guanyar recursos per a fer que l’arxiu isquera de la pantalla. “Volíem trobar formes d’accés que connectaren amb pràctiques més vives, més properes a les experiències col·lectives. Tenim l’arxiu, però com podem activar-lo, fer-lo circular, obrir-lo a altres relats?”, expliquen.

Durant els mesos de residència van impulsar diverses accions: primer, dos trobades no obertes al públic amb persones vinculades als moviments de defensa del territori, treballant amb línies del temps i cartografies per visibilitzar lluites del sud de l’Horta. I l’última acció- i quarta dins de la residència- va ser precisament Un pas, un cant, que va sorgir d’eixa necessitat de saltar del document al carrer, d’activar el material des del cos, la veu i la trobada.

En eixe context, van triar les albaes com a dispositiu per a donar veu al territori: un cant valencià tradicional, improvisat en temps real, que permet traslladar els relats a l’espai públic i connectar amb la gent des del caminar, des de l’escolta i des de l’oralitat. Al llarg del recorregut, les llisteres -les mateixes impulsores- donaven informació clau al versador sobre el lloc on es situaven, i aquest componia de forma improvisada un vers. Després, els ho deia a l’orella a les cantadores, que donaven forma al cant amb l’acompanyament de dolçaina i tabal.

“Tota lluita recollim. Hui ens convoca ‘A hores d’ara’, que de l’horta fan arxiu. Amb les paraules sagrades, d’emocions tenyim un riu”, els dedicava en un moment determinat el versador a les organitzadores.

Un pas, un cant va comptar amb una gran participació de públic, al qual només arribar se’ls va entregar un ventall on quedaven plasmades algunes de les accions en defensa de l’Horta que es pot trobar al seu arxiu. Un objecte per previndre la calor, que va esdevenir molt més. A les set de la vesprada el sol amenaçava, però finalment no va calfar. A partir d’ahí, i amb l’Ermita de Vera com a punt d’eixida, es va desplegar un recorregut que va acostar tot el món a llocs emblemàtics com Ca’l Bessó, una alqueria en peu des de 1906, que segueix produint des de l’Horta. I és que era dia de recordar les absències, però també homenatjar les presències.

Per a les impulsores, el recorregut Un pas, un cant volia ser una manera humil de contribuir a un desig compartit: el de preservar la memòria d’un territori físic i simbòlic que en molts casos ja ha desaparegut o està greument amenaçat. “No es tracta només de mirar enrere, sinó de reconéixer genealogies de lluita que continuen actives”, explica Florin. Al llarg del camí es van posar en veu tant victòries com derrotes, processos oberts, noms de persones i col·lectius que formen part de la memòria viva de l’Horta. “És un exercici de reconeixement, però també una invitació a vincular-se amb aquesta memòria, a fer-la nostra. El territori de l’Horta està constantment baix amenaça de la desaparició, no és una cosa que podem ubicar en el passat ni molt menys”, afegeix.

L’ús de les albaes com a dispositiu per activar la memòria tampoc és nou en el context urbà valencià. El passat mes de maig, per exemple, es va organitzar l’acció Ciutat Vella ressona, una proposta de recorregut cantat al centre històric de València. “La part reivindicativa era quasi la més fàcil”, explicava una de les organitzadores, Maria Prades. “Quan les associacions van conéixer l’activitat, de seguida van veure l’oportunitat de dir d’una altra manera allò que fa temps que reivindiquen”.

Un mapa amb totes les defenses de l’Horta

Tot i no ser afectades directes, les tres impulsores tenen una llarga trajectòria vinculada a projectes de defensa del territori. El procés de documentació ha sigut, també per a elles, un aprenentatge constant. “Hi ha moments molt durs, perquè t’adones de la quantitat d’agressions que ha patit l’Horta, de l’esgotament que suposa resistir constantment, de com es repetixen les estratègies especulatives. Però també és molt potent veure com es teixeixen vincles entre col·lectius, com apareixen formes de pensament compartit, com es desplega una genealogia de resistències”, afirma Florin.

En els últims cinquanta anys, l’Horta de València ha retrocedit un 64%. I la plantació de macroinfraestructures alienes a la lògica del territori ha provocat  -com alerten les mateixes investigadores-, “una fragmentació severa i, en molts casos, un dany irreparable”. Davant d’això, han sigut molts els col·lectius, veïns i plataformes que han plantat cara. I és precisament eixe llegat compartit de resistències el que dona sentit a l’arxiu ‘A hores d’ara’.

Aquest projecte, que continua obert, no recull la totalitat de les agressions urbanístiques que han tingut lloc en el territori de l’Horta, sinó aquelles per a les quals s’ha pogut rastrejar una resposta social. El mapa i l’arxiu creixen a poc a poc, al ritme que les lluites passen de les cases i els carrers a les paraules i als documents. I ho fa amb una idea molt senzilla: impedir la violència sobre el territori i les vides que el conformen.